Blog

Que passa si després d’acceptar una herència es descobreix un deute de major valor que els béns heretats?

Publicat el 18 de maig de 2021

El Tribunal Suprem dona resposta a la qüestió anterior en la recent Sentència de 15 de març de 2021. En la referida resolució declara que l’aparició  amb posterioritat d’un document desconegut que suposa una alteració substancial del contingut de l’herència i al seu temps implica que l’hereu haurà de respondre dels deutes del causant amb els seus propis béns, fa nul·la l’acceptació, per error determinant, essencial i excusable. Per tant, és com si mai s’hagués heretat i caldrà reintegrar els béns de l’herència dels que s’hagi disposat o el seu valor, però no se li podrà exigir que respongui amb el seu propi patrimoni dels deutes deixats pel difunt.

La referida sentència té el seu origen en un recurs de cassació que per objecte la impugnació de l’acceptació d’una herència per error en el consentiment, ja que el recurrent, que era l’hereu únic i universal, va descobrir que la causant tenia un deute amb un import superior al valor del béns hereditaris.

I és que després de que l’hereu acceptés tàcitament l’herència, va aparèixer un document atorgat per la causant i desconegut per aquest, en el qual reconeixia el dret dels seus nebots polítics a cobrar, quan morís, el valor de mercat d’unes finques que ella rebé del seu marit com a usufructuària amb facultat de disposició il·limitada i que, en fent ús d’aquesta facultat, havia venut.

En aquest document, que no es mencionava en el testament, ordenava que en cas que no hi hagués prou diners en efectiu en el moment de la seva mort, es satisfés el deute venent un pis de la seva propietat.

Davant d’aquest document de reconeixement del deute, els nebots de la causant presentaren una demanda contra l’herència jacent i els ignorats hereus reclamant el deute. El jutjat els donà la raó i condemnà a l’hereu a pagar la quantitat reclamada. Import que excedia per molt el valor que havia heretat.

L’hereu va intentar que es declarés la nul·litat per error de l’acceptació de l’herència, ja que no havia pogut conèixer l’existència del deute ni la seva magnitud, fins que es va determinar el seu import en executar la sentència.

A primera instància es va estimar parcialment la demanda, declarant la nul·litat de l’acceptació tàcita per error essencial excusable i dels actes de disposició que no afectessin tercers, esdevenint inexistent l’obligació de pagar el deute als nebots polítics de la causant.

Els nebots varen presentar un recurs d’apel·lació, el qual va ser estimat al considerar que l’hereu havia confirmat tàcitament la seva acceptació en personar-se en el procediment iniciat pels nebots i que el termini de 4 anys per exercitar l’acció de nul·litat per error s’havia de computar d’ençà que els nebots varen demandar l’hereu en aquest procediment previ.

L’hereu interposà un recurs de cassació davant del tribunal suprem, a fi que únicament es respongui al deute reclamat amb els béns de l’herència, al·legant que l’error en l’acceptació tenia caràcter d’invalidant, que no hi hagué confirmació de l’acceptació i que l’acció de nul·litat s’interposà dins de termini, ja que s’havia de comptar des que tingué coneixement de l’import del deute reclamat, és a dir, en fase d’execució de la sentència del procés de reclamació de deute, ja que fou llavor quan tingué coneixement que de què els béns de l’herència no sufragaven íntegrament el deute i que es veuria obligat a respondre amb el seu propi patrimoni, indicant que, si ho hagués sabut abans, mai hagués acceptat l’herència.

El Tribunal Suprem li donà la raó a l’hereu i reconeix l’existència d’un error invalidant en l’acceptació de l’herència. Entén que queda provat que l’hereu desconeixia l’existència del deute reclamat, el seu import i el fet que hauria de satisfer-lo amb els seus propis béns en acceptar l’herència.

Estableix que ens trobem davant d’un error invalidant, ja que l’aparició del document de reconeixement del deute suposa una alteració substancial del contingut de l’herència, de manera que, si hagués sabut de la seva existència i que hauria de respondre amb els seus propis béns, mai hagués acceptat l’herència. Així doncs, l’error que portà a l’hereu a acceptar l’herència s’ha de qualificar de determinant, essencial i excusable, en apreciar-se que no s’hauria pogut salvar amb una diligència normal.

En conseqüència, el Tribunal Suprem revoca i anul·la la sentència dictada en apel·lació i confirma la de primera instància.