Blog

TESTAMENTS. La nul·litat del testament per l'afectació mental del testador.

Publicat el 28 de juliol de 2021

TESTAMENTS. La nul·litat del testament per l'afectació mental del testador.

Per tal que es pugui declarar nul un testament per l’afectació mental de qui el va atorgar (el testador) en el moment de prestar consentiment, aquesta haurà de ser de caràcter greu. No es tracta d’una qüestió de naturalesa jurídica, sinó d’una qüestió de fet, la qual s’ha de resoldre valorant totes les proves que es puguin aportar sense que basti basar-se en presumpcions o conjectures.

Per exemple, serien circumstàncies insuficients per establir la incapacitat d’atorgar un testament, les següents:

  • L’edat senil del testador.
  • Que l’atorgant es trobi afectat per greus malalties de caràcter físic, ja que si no afecten el seu estat mental, de manera que els privi de la capacitat de raonar.
  • Que el testador pateixi una malaltia neurastènica i tingui algunes extravagàncies, quan el testament es va atorgar en estat cabal a criteri del notari i els testimonis.

En aquests mateixos termes s’ha expressat l’Audiència Provincial de Cantàbria en resoldre un procediment iniciat en el qual es pretenia la declaració de nul·litat d’un testament atorgat per l’oncle del demandant per falta de capacitat a l’hora de testar o vici del consentiment.

L’actor sostenia que quan el seu oncle ingressà a la residència, un any abans d’atorgar el testament, patia demència senil. Tanmateix, aquesta afirmació no va obtenir suport per part dels tribunals, ja que indicaren que no es podia donar per provat que el testador patís demència senil, ni amb la conformitat dels interessats, ja que no hi havia cap prova sòlida que ho acredités.

El Tribunal va considerar que l’informe en què es basava la pretensió de declarar nul el testament era insuficient per considerar acreditat el trastorn cognitiu de l’ancià i provar que patís una demència, ja que el mateix psiquiatre que el va emetre va posar de manifest durant el judici que el causant patia un deteriorament cognitiu i una alteració psicològica lleu, sense aclarir quines proves se li van practicar per arribar a aquest diagnòstic.

Per altra banda, el perit judicial va concloure que amb les dades de què es disposava i sense poder reconèixer al pacient, no es podia afirmar que el causant patís un trastorn cognitiu que l’inhabilités per atorgar testament. I la psiquiatra de la residència que va subscriure que el diagnòstic en ingressar en aquesta, exposà que, en tot cas, el deteriorament que ella va apreciar inicialment va remetre amb posterioritat, indicant que el causant coneixia a les persones, era capaç d’expressar els seus desitjos, que si no volia fer quelcom no ho feia i que sabia perfectament què volia i què no.

Així mateix, l’advocat que va assessorar el senyor es decidí a atorgar testament i el notari que el formalizà van confirmar la capacitat del testador.

Així doncs, d’acord amb tot el que s’ha exposat, l’Audiència Provincial va concloure que no podia afirmar-se que el causant patís un deteriorament cognitiu que li impedís conèixer la transcendència dels seus actes i decidir lliurement quan va atorgar el testament amb 90 anys.

En conclusió, la capacitat mental plena del testador es presumeix i, per poder destruir la referida presumpció caldrà una prova de contrari evident i completa, de força inequívoca, de les últimes anomalies i de l’evolució de la malaltia.